Entrevista amb Alfred Bosch, candidat a les primàries per encapçalar la llista d’ERC a Madrid: “Més que estirar el carro de les esquerres hem de ser un partit que estiri el carro de la centralitat cap a la independència”

Alfred Bosch, (Barcelona, 1961), Historiador, escriptor i portaveu de Barcelona Decideix. Ara enceta una nova fase com a candidat a les primàries d’ERC per encapçalar la llista de la formació a Madrid. Convençut que cal una reorientació i una renovació, però no pas una “substitució”, està agraït per la paciència dels militants. “La gent normal ha de venir cap a la independència”, diu, i obre les portes a pactes electorals per encarar la nova fase del país”. I pregunta al votant sobiranista de CiU si creu que “Duran i Lleida és el millor advocat per defensar els interessos d’una Catalunya lliure”.

- Què fa un sobiranista civil fent de sobiranista polític?

- Jo ja fa molts anys que penso que pel meu país sóc capaç de trencar-me la cara, i com pot veure, literalment. (Riu).

- Déu n’hi do…

- Sí, coses que passen.

- Escolti, dissabte se celebren unes primàries en les que hi ha dues opcions diferents d’entendre la lluita política de l’independentisme al centre neuràlgic del poder, encapçalar la llista a Madrid. Quin és el seu valor afegit?

- Entenem que la candidatura d’Oriol Junqueras, de la qual em formo part en el benentès que és qui em demana que faci el pas, vol renovar, obrir portes i finestres, que passi l’aire fresc, i connectar amb a la societat civil. Volem una política diferent, no tan professionalitzada, amb un llenguatge diferent, arran de terra i proper. La lectura és clara, en els darrers quatre anys han passat moltes coses i ERC vol respondre adaptant-se no només en una nova fase del partit, sinó en una nova fase del país i la societat en general.

- Moltes coses?

- El fiasco de l’Estatut, la sentència de l’Estatut, la reacció a la sentència, les consultes sobiranistes que acaben a Barcelona amb Jordi Pujol i Artur Mas votant a la consulta de Barcelona. Un canvi increïble, colossal. Afegir la protesta social dels indignats, la crisi econòmica galopant, els tancaments d’empreses, l’atac a la llengua catalana, la judicialització del país, – fa cinc anys que el país està als tribunals-. Davant de tot això no pots xiular i mirar cap a l’altra banda, hi ha partits que ho fan. Les mateixes cares, els mateixos discursos i, a més, admeten públicament que faran les mateixes polítiques. Davant d’això ERC intenta reaccionar, no sé si ho farem millor o pitjor, però com a mínim ho intenta. Davant d’un nou escenari intenta fer propostes noves i estils nous, intenta renovar i aquest és el motiu de buscar un canvi que encarni aquest canvi de temps.

- Propostes noves i canvis d’estils, quins concretament?

- D’entrada és una qüestió poc ideològica perquè en el fons dins d’ERC i de l’independentisme en general tots anem al mateix port: la independència i la justícia final. El port de destinació està clar per a tots, on rau la diferència és com hem de navegar. Hem de parlar més clar, generar confiança i tractar-nos amb respecte i afecte. Amb els independentistes som companys de viatge i els hem de tractar amb respecte. Per altra banda, l’aliança estratègica amb les esquerres s’ha de revisar de d’alt a baix i el més probable és que l’Entesa al Senat no es reediti. Compartir grup amb Izquierda Unida a Madrid, esquerra estatalista, no té gaire sentit, haurem de compartir-lo amb els independentistes com Bildu o BNG. Això és reorientació: més que estirar el carro de les esquerres hem de ser un partit que estiri el carro de la centralitat cap a la independència.

- Centralitat…però vostè no és d’esquerres?

- Sí, per descomptat. Però quan parlo de centralitat no ho faig des del punt de vista ideològic, sinó social: la gent normal. No tenim aspiració de marginalitat. Volem que el soci estàndard del Barça, l’impositor de la Caixa, la gent que porta els nens a l’escola pública, la gent treballadora i menestral s’identifiqui en massa amb l’independentisme. I aconseguir això prioritzant l’aliança amb les esquerres no és possible.

- El seu contrincant, Joan Ridao, reconeixia en una entrevista en aquest diari, que entendria perfectament que Joan Tardà fos el seu número dos. Vostè també ho entendria?

- M’encantaria, i també m’encantaria en Ridao, ho he dit mil vegades. Tots remem en la mateixa direcció. Hi ha diferències de trajectòria. Hi ha gent que representa més una època i un capítol que els electors volen canviar i necessitem un canvi de cares, per això Junqueras vol un cap de cartell que ho representi. Això no vol dir cremar la feina feta fins ara i desqualificar els que ja hi eren. Renovació no és substitució.

- Qui també sembla que vol jugar són altres partits independentistes que han robat la bandera del monopoli de l’independentisme que fins ara tenia ERC, com CiU. Com recuperarà els vots sobiranistes que han marxat a CiU?

- Els vots no són de ningú, la gent vota el que li dóna la gana. Per recuperar aquest vot hem de fer les coses.

- Molt bé, i com es fan bé les coses?

- Parlant clar, concertant i agrupant enlloc de barallar-se i disputar-se. Sentit comú, vaja! Volem anar a buscar la independència de Catalunya i la justícia social, objectius per altra banda prou difícils, complicats. Aquest és un somni compartit per diversos partits. I aquí rau la primera qüestió que es formula la gent: si voleu un objectiu difícil com és que no sou capaços de fer la part fàcil que és ajuntar-vos? Si la part fàcil no la feu, com voleu fer la difícil? Així és molt difícil que la gent confiï en una gran ambició i un gran somni.

- Parlant de la part fàcil, des de Solidaritat aquesta setmana Alfons López Tena, de SI, insistia que els nou punts que els havien remès a un acord no eren “condicions, ni obligacions”. Una rebaixa de to, ho veu així?

- La nostra intenció és començar a parlar, com a mínim seure i, si pot ser, entendre’ns. Seria fantàstic articular una aposta conjunta i consensuada. Les converses han de ser amb complicitat i a porta tancada. No serà fàcil, portem tres anys amb estira i arronses, ferides obertes… Si guanyem les primàries, serem capaços en vint dies de remuntar això?

- Vostè ho ha dit, la “nova fase del país” no hauria de ser un cicatritzant?

- M’hi trencaré les banyes. I l’altra mitja cara, si cal. Però no serà bufar i fer ampolles.

- De fet anar a Madrid a divorciar-nos tampoc és bufar i fer ampolles?

- (Riu) Es tractaria d’un canvi d’estil. No es tracta de fer pedagogia a Espanya, sinó respectar al públic al qual t’adreces. Des de Madrid t’adreces a catalans que normalment veuen cadenes estatals i que l’únic cop que s’assabenten que ERC o l’independentisme català existeix és en aquells vint segons que surt en els debats del Congrés. Aquesta gent tenen dret a saber que la nostra opció existeix, i crec que possiblement, molts la votarien. Aquest altaveu s’ha d’utilitzar i més quan es tracta d’una festa que en part la paguem, i per un cop que podem entrar en una festa que paguem ho hem d’aprofitar. I a més, a Madrid, hi ha la premsa internacional.

- I els espanyols?

- La geografia no la canviarem, haurem de ser veïns. Per molt que haguem tingut problemes amb les institucions de poder espanyoles, no vol dir que siguem antiespanyols. La gent és la gent, no hem de tenir odi. La gent sovint té més seny que els seus governants o els seus mitjans de comunicació. Crec que es mereixen que pugem a la tribuna i els hi expliquem que aquesta unió no la veiem per enlloc, no funciona, cada dia hi ha més enfrontaments i al final acabarem odiant-nos, per tant, fem una separació amistosa.

- Situem-nos al dia 18, suposem que vostè guanya les primàries …què li diria a un votant sobiranista de CiU per convèncer-lo que Josep Antoni Duran i Lleida no és l’opció per defensar els interessos d’una Catalunya lliure i justa?

- Li faria aquesta pregunta. No aniria a rentar-li el cervell a ningú. Només recordar que Duran i Lleida que per la consulta de Barcelona es va postular per l’abstencionisme actiu tot dient que no s’havia de votar i, a més, va revelar el vot d’una companya de partit que a més és… vicepresidenta de Govern. Hem de premiar amb el nostre vot algú que no només és antiindependentista sinó que no vol que la qüestió surti. Que cadascú faci les seves conclusions.

- Si perd les primàries… què farà?

- Viure més tranquil, fer classes i escriure. I sobretot estar amb els meus fills. Però si et truquen per estirar el carro, tinc l’obligació com a servidor d’una causa i d’un país. Perquè els nostres fills tinguin un país millor del que tenim ara.

- Si perdés, quedaria contestat el lideratge Junqueras?

- Això li hauríeu de preguntar a ell. El militant parlarà i el que digui la militància serà el millor. Pensem en el militant d’ERC: ha tingut molta paciència i ho ha passat molt malament els darrers anys: desavinences, discrepàncies, escissions, diferències personals de gent que tenia una forta amistat, tot tenyit amb patacades electorals. Gent que dedica el seu temps i els seus esforços i només rep patacades, se’ls ha d’escoltar, i sobretot, respectar-los. El que diguin serà el millor.

- Com porta el castellà?

- Bé. No tinc gaire accent.

- Vostè coneix molt bé Àfrica. Com seria Catalunya en aquell continent?

- Probablement seríem independents.

- Imagini’s que té l’acta de diputat, quines serien les primeres paraules des de la tribuna?

- Espanyols, us estimo, però volem marxar.

Font: NacióDigital.cat